Crisi per ser crítics

Definir què és la crisi i què implica pel conjunt de la ciutadania és realment complex. També és ben complex definir quines són les seves pitjors conseqüències i si ha tingut algun tipus de benefici pel conjunt de la societat. Hi ha qui diu que la crisi ha fet que les persones s’esforcin més per aconseguir les coses, que ha motivat l’emprenedoria, que ha motivat el reciclatge professional i personal, i un llarg etcètera.  

La crisi, a més, ha posat el focus en les problemàtiques socials, moltes ja existents abans de la crisi i que ara han assolit més visibilitat pel fet que s’han agreujat. Evidentment no és positiu que les problemàtiques socials latents (la gran majoria existents abans de la caiguda de Lehman Brothers) hagin augmentat de la manera que ho han fet, però potser no s’hauria de desmerèixer tot el que han comportat.  

Una conseqüència directe i palpable és el fet que totes aquelles empreses que posen el focus i treballen amb polítiques de Responsabilitat Social Corporativa se’n han vist beneficiades i premiades pels consumidors. Una enquesta realitzada per The Economist Intelligence Unit mostra que més de la meitat de les persones preguntades es mostren convençudes que el comportament dels consumidors estarà cada vegada més determinat per aspectes relacionats amb l’ètica i la sostenibilitat. En canvi, el 20,6% dels enquestats es mostra contrari a aquesta afirmació, mentre que el 26,5% no es posiciona.

El fet de disposar de menys liquiditat i menys diners per consumir, també ens ha fet replantejar i posar més consciència sobre el què i com comprem. Per exemple, moltes de les empreses que han sobreviscut a la caiguda del consum són aquelles amb un públic més fidel i compromès amb les seves actuacions, que els ha analitzat i jutjat i ha decidit mantenir-se fidel perquè els han considerat dignes de rebre els seus diners. L’informe “El Comerç Just a Espanya 2013. Diagnòstics i alternatives en clau europea” presentat recentment, revela que el comerç just, per exemple, va facturar a Espanya 31 milions d’euros, un 10% més que l’any anterior. 

Els mateixos canvis es donen també en el model d’empresa. A l’hora de contractar serveis, per exemple, es posa molta més atenció en saber com actua aquella empresa, quin tracte reben els seus treballadors, com reparteix els beneficis o si té polítiques d’inserció. Hi ha hagut un gir cap a un model d’empresa social, i s’ha donat un gran impuls a la cooperativa. En dos anys s'ha duplicat el nombre d'empreses amb aquest esperit, n'hi ha més de 500. 

Una altra conseqüència d’aquest període de decreixement ha recaigut en el sistema bancari. Com a conseqüència d’escàndols financers o estafes bancàries com les preferents, part de la ciutadania ha començat a qüestionar el model que hi havia fins ara. Ha augmentat enormement el coneixement i la mirada crítica sobre els productes financers, entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca han contribuït enormement a aquest fet.  I som molt més primmirats a l’hora de col·locar els nostres estalvis.  Un clar exemple és que la banca ètica ha crescut més d’un 60% en tot l’estat segons explica FETS, entitat que promou les finances ètiques.

La participació i la manera de fer política també han rebut una impuls. La ciutadania ha patit una gran decepció després de veure com els governants no han donat la resposta que esperaven als seus problemes i, en alguns casos, fins i tot han tret profit de les arques públiques. Això ha portat a molta gent a implicar-se en les seves comunitats, les associacions del seu entorn, a voler decidir i participar del seu dia a dia per intentar prendre les regnes del seu futur polític i social. Ha augmentat el voluntariat en entitats d’acció social com Càrites, per exemple, amb un 32%, però també ho han fet els activistes de diverses causes socials (la PAH, per exemple) i polítiques (l’ANC). 

El mal que ha fet una crisi econòmica com la que vivim és incalculable. Serà molt difícil o gairebé impossible recuperar els nivells que s’havien assolit abans de la catàstrofe, però potser cal plantejar si es vol tornar a aquest punt. Potser es pot aprofitar que s’han capgirat les coses, aprofitar allò que s’ha après i que no es vol tornar a repetir, per replantejar el model social, polític i econòmic en què vivim i aprofitar tot l’esperit crític que hem forjat.

Esto no es una revolución

Siete años de crisis galopante han abierto muchas puertas e incógnitas sobre el tipo de estado en el que vivimos y como queremos reconstruirlo si algún día salimos de ésta. Con las políticas de recortes en los derechos sociales, los rescates bancarios millonarios, las dudosas prácticas de algunos gobiernos y la sensación de que nada de esto tiene en cuenta la opinión de la ciudadanía, se han desencadenado una multitud de plataformas y movimientos civiles que reclaman cierta atención.
Desde la ocupación de las plazas con el movimiento del 15M, los actos de insubordinación como la ocupación de viviendas, hasta las últimas movilizaciones masivas de profesorado, médicos o funcionarios, España está viviendo un periodo que bien podríamos llamar revolucionario. Y esta expresión no es exagerada. El problema es que aún no se sabe contra quién.

Parece alarmista usar la expresión de “revolución” para hablar de lo que está sucediendo en estos momentos con los movimientos ciudadanos. “Revolución” es una palabra que se suele asociar a la revolución rusa, en la que unos llamados bolcheviques luchaban por una sociedad con más derechos, con capacidad de decisión, y contra un poder elitista que los mantenía fuera de juego. O quizá, algunos lo asocien más al movimiento obrero, sí, aquel movimiento que pretendía conseguir unas condiciones de trabajo dignas, más calidad en la educación o contener los abusos de poder de los empresarios. Vaya… ¿esto no les resulta familiar?

Lo que sí que se puede considerar revolución - y aquí hay bastante acuerdo - son las llamadas primaveras árabes. Aquellas que sacaron a millones de personas a la calle para reclamar derechos básicos, aquellas que derrocaron a algunos de los tiranos más longevos de esos países, y aquellas que nos inspiraron para llenar las plazas y pasar muchas noches bajo el cielo para reclamar una democracia real. Aunque en las revoluciones árabes hubo centenares de muertos y en España no muere nadie. O esperen, ¿cuantas personas se han suicidado porque iban a perder su casa?

Pero no, en España hace tiempo que se ha instaurado el Estado del Bienestar, y que todas las personas tienen los derechos básicos garantizados. Queda lejos aquella revolución del 68 la llamada “Gloriosa”, donde después de más de 20 años de bipartidismo (Progresistas y Liberales) y la primera crisis financiera de la nueva España capitalista, los altos niveles de pobreza llevaron a las clases populares a levantarse contra el régimen. Un momento… ¿Eso no les suena?

La sociedad civil española no tiene motivos para hacer una revolución. El catedrático inglés Paul Collier, en su libro “El club de la miseria”, analiza cuales son las principales causas por las que un país puede sufrir una revolución y determina: “aumento del índice de pobreza, estancamiento económico y gasto excesivo durante épocas doradas que no se corrige de forma justa cuando se llega a la caída”. Sólo para comparar. En España, sólo hay 12 millones de personas que según Intermon Oxfam viven en situación de pobreza. El estancamiento económico según el FMI sólo durará unos diez años y la corrección de la deuda pública ha sido

muy justa: simplemente 22.000 millones de euros para rescatar Bankia, que por cierto cierra el 2013 con más de 200 millones de beneficio.
Así que no hay por qué preocuparse. Los movimientos civiles de los últimos años están totalmente infundados y son pasajeros. Atrás quedan aquellos movimientos heroicos como el de los derechos civiles en Estados Unidos. Allí, un orador tan noble como Martin Luther King, reunió a más de 250.000 personas en la “Marcha sobre Washington” y consiguió parar la discriminación contra su raza. Aquí, una entidad como la Asamblea Nacional Catalana moviliza millón y medio de personas a la calle por el derecho a decidir y…., nada.

Además, como explican analistas políticos como el periodista Ferran Saez, una revolución nunca se daría porque los ciudadanos tienen demasiado que perder. Por ese mismo motivo los profesores en las baleares sólo han perdido 1.500 euros por tres semanas de huelga, porqué son unos egoístas. Y evidentemente, en la época en la que vivimos, donde impera el individualismo y la ambición, sería imposible que aquellos que están más acomodados se movieran por el bienestar general. Las ocupaciones y protestas para evitar que ciertas familias sean desahuciadas la gente lo hace por hobby, no luchan por ningún derecho universal.

Pues ya está. No hay motivos para preocuparse porque aquí nadie se revoluciona. ¿Y por qué? Pues porqué primero hay que saber contra quien nos revolucionamos, pero quién es más culpable; ¿Los bancos? ¿Los políticos? ¿Las multinacionales?¿Alemania? Y cuando se tiene un enemigo hay que escoger un objetivo común e ir a por él, pero… ¿Cuál? ¿Evitar la privatización de los servicios públicos? ¿La corrupción? ¿La justicia social? ¿La calidad democrática del país?

Quizá es gracias a que hoy en día tenemos tanta información, que podemos asegurar que no habrá ninguna revolución. Sabemos tanto, oímos tanto, vemos tanto y predecimos tanto, que al final se nos nublan las ideas y nos perdemos en un mar de culpabilidades, responsabilidades y líderes que nos prometen un cambio. Hay tantas necesidades, reivindicaciones, tantas cosas que no funcionan que no sabemos por dónde empezar.

Tenemos las cuestiones medioambientales, las sociales, las económicas, las políticas y cada día hay una que parece más prioritaria que la otra. Y aquí está la cuestión. Como vemos constantemente en política y en los medios de comunicación un tema tapa otro y con una cortina de humo conseguimos que algo que nos indigna y nos preocupa se esfume de golpe porque hay algo peor. Así que no, no habrá una revolución, porqué eso molestaría y cambiaría demasiadas cosas. Por lo tanto, ya se ocupan cada día de darnos nuevos motivos para hacerla

Buidar la boca, omplir les mans

Dimecres 18 de desembre. El twitter, els diaris online i les tertúlies radiofòniques estan prou monopolitzades pel possible augment de fins a un 11% de la factura de la llum, i les horribles conseqüències que té això per una problemàtica social que cada vegada sona amb més força; la pobresa energètica. Això empalma amb el recent rebuig  del Congrés dels Diputats, concretament del Partit Popular, a una proposta que demanava no tallar els subministraments a les famílies que no poden assumir les factures. 

Redactors, opinadors, columnistes i tertulians s’omplen la boca de conceptes solidaris: de la necessitat d’ajudar als més desafavorits, de les dificultats que pateixen les persones que no poden assumir les despeses dels subministraments, i un llarg etcètera de paraules que pretenen canviar el món. D’acord, en general és possible que tinguin raó, però... i què més? Ja està? Ja han parlat, la població ja els ha escoltat, ja s’ha dit la situació precària en què viuen moltes persones, però tothom ha seguit fent la seva vida, potser indignat per l’actualitat, però res més.

Dimecres 18 de desembre. Al cor de la Barceloneta, l’Obra Social Santa Lluisa de Marillac celebra la seva festa de Nadal. A l’entrada s’hi congreguen uns quants usuaris fent una cigarreta. Pujant per les escales, es creuen usuaris, voluntaris, tècnics que se saluden, es pregunten. I en una la sala d’actes plena de gom a gom del segon pis, un cantautor versiona Serrat davant d’un dels públic més agraïts que mai tindrà. Després la cosa s’anima, un grup d’usuaris ha creat un grup de música i toca nadales per tothom. 

El públic és variat. Alguns més en forma que d’altres, gent més gran, altres potser malalts, però tots amb un somriure d’orella a orella. Un home amb corbata comenta que és advocat i que dedica part del seu temps a ser voluntari i acompanyar a alguns dels usuaris al metge. Un altre, no diu la professió però explica que va uns quants dies al menjador i els serveix i prepara menjar. Caram, i no els costa res. 

Gràcies a la feina que fan moltes persones com ells, l’obra social arriba a atendre fins a més de 2.200 persones l’any. Alguns passen una temporada al centre, altres només hi van a menjar, altres es beneficien dels tallers i del centre d’orientació o dels habitatges socials. Tots ells, han patit i pateixen grans entrebancs dels quals ningú està exempt. A tothom li podria passar.

I per què relacionar aquests dos fets. Doncs perquè en un mateix dia, es pot ser conscient de la misèria, la pobresa, la solitud, la injustícia, la incapacitat, la impotència, i un llarg etcètera. Però també en un mateix dia es pot veure quina és la millor manera d’afrontar-ho. En comptes d’omplir-se la boca, en comptes de criticar els que no actuen com es vol, en comptes de seure i esperar el canvi, podríem moure’ns fins a llocs com Santa Lluisa de Marillach, dedicar part del nostre temps a ajudar qui més o necessita i portar el canvi nosaltres mateixos amb les nostres mans. 

El Casal dels Infants augmenta, la pobresa també

La setmana de la pobresa se celebra en aquestes dates, però la pobresa i totes les seves conseqüències estan presents cada dia en la vida de totes les persones que s’apropen al Casal dels Infants.

Enguany fa 30 anys que va obrir per primera vegada les seves portes el Casal dels Infants, una iniciativa que van dur a terme un grup de veïns del barri del Raval, per ajudar als infants i joves més desafavorits. En un inici es centraven en donar resposta als quatre casos concrets que podien resoldre de forma voluntària, i avui, poden dir que en total han atès a més de 25.000 infants i han engegat més d’una quarantena de projectes.

Aquell projecte compartit pel moviment veïnal del Raval, ha anat creixent de forma lenta i sostinguda fins arribar a convertir-se en un puntal de l’acció contra l’exclusió social dels infants i joves i la promoció i el respecte pels drets de la infància i la igualtat d’oportunitats. Tant és així que des de fa més de deu anys, l’organització ha començat a intervenir, a part del Raval de Barcelona, al barri de la Mina de Sant Adrià del Besós, a Sant Roc i Llefià de Badalona, Raval i Fondo de Santa Coloma i al municipi de Salt, a Girona. A més, compta amb un projecte a Tànger per prevenir l’emigració de menors i donar-los suport en el país d’origen.

Els projectes i objectius del Casal creixen any rere any gràcies al gran suport ciutadà, i com a conseqüència -  per desgràcia -  de l’augment imparable dels índex de pobresa. En l’últim balanç de l’organització, l’any 2012, expliquen les dificultats que estan vivint per poder fer front a la situació d’augment descontrolat de les persones en risc d’exclusió i a la disminució dels recursos per part de l’administració.

Tal i com presenten en el balanç, el nombre de famílies que no rep cap mena de prestació econòmica ha augmentat exponencialment, i entre aquestes, més del 65% requereixen suport d’altres entitats sobretot pel que fa a recursos de primera necessitat com menjar o roba. D’aquestes famílies, més un 25% tenen problemes greus amb l’habitatge fins al punt de patir situacions d’impagament o desnonament. Rosa Balaguer, directora del Casal dels Infants, explica que les persones que atenen “són les primeres que van patir la crisi i les últimes que en sortiran perquè són les tenen més dificultats per fer-hi front”.

L’augment de la demanda ha saturat un gran nombre de serveis que ofereix el Casal, com els projectes d’atenció a mares solteres, on s’han disparat les llistes d’espera, o els projectes per  a la inserció laboral d’adolescents.  A més, altres serveis com el suport en el procés escolar o suport social a les famílies a partir de la intervenció i la prevenció en la pròpia comunitat, també es troben desbordats. Només en l’últim any, l’organització ha atès a més de 6.500 persones.

I per si no n’hi hagués prou, els recursos per fer front a tots aquests projectes són cada vegada més escassos, tenint en compte que les donacions que rep l’entitat no són suficients, i les aportacions de les administracions públiques són cada vegada més simbòliques. Rosa Balaguer, denuncia que les inversions públiques s’han reduït un 15% en els últims anys i això sense tenir en compte les retallades que afecten directament els usuaris del Casal com són les reduccions del pressupost en educació: “Hi ha elements bàsics que van enrere. Teníem una educació que contemplava, en part, les desigualtats dels infants i amb les retallades aquesta igualtat d’oportunitats s’ha vist molt deteriorada”.  

És per això que l’entitat s’ha hagut de reinventar i fer front a una nova situació de la forma més eficient i intentant que els menys perjudicats siguin els seus usuaris: “Els nostres esforços s’han centrat en mantenir tots els nostres serveis i no abandonar res del que ja teníem començat. Seguim treballant per generar oportunitats” declara Balaguer.

Així doncs, el Casal ha engegat diversos projectes per recollir diners per a la seves actuacions, com la iniciativa de la tapa solidària, que ja es realitza per tercer any consecutiu, o els tallats de cabell solidaris en diverses perruqueries barcelonines. Segons la directora del Casal, “aquest any es podran recollir els fruits d’aquestes col·laboracions amb empreses privades, sobretot en l’àmbit de la inserció i formació laboral dels joves amb més dificultats, on hem tingut molt suport empresarial després que el departament de treball es retirés del projecte”. 

Un dels actius que més ajuda a créixer i mantenir tota la infraestructura del Casal són els seus professionals i voluntaris que donen suport diari a la tasca de l’entitat.  L’últim any, han dedicat el seu temps de forma gratuïta més de 940 persones, i gairebé la meitat ho fan amb l’objectiu d’estar-s’hi més d’un any. Rosa Balaguer considera que el fet que els voluntaris siguin de llarga durada és un dels èxits més destacats ja que “els infants necessiten una atenció continuada en el temps i uns referents, i el fet que els voluntaris repeteixin s’ha de celebrar perquè vol dir que comptem amb un equip que creu en el projecte i això ens permet arribar més lluny”.  

Tot i les dificultats, el Casal es manté ferm en les seves aspiracions i no renuncia a seguir treballant amb els infants i joves, que segons Balaguer “són els protagonistes de totes les seves accions, serveis i demandes”. “El Casal dels Infants, com diu el seu nom és dels infants, és casa seva, i és des d’aquí on aconseguirem que, malgrat la seva situació, puguin tenir oportunitats”, declara la directora.

Flor al cul

Sense motiu aparent, al llarg de la nostra vida ens creuem, convivim, treballem o coneixem una classe de persones que comparteixen uns trets en comú. Són una raça molt selecta, una espècie protegida difícil de veure, però que molts tenim la sort (deixem-ho en sort, no direm si bona o dolenta) de trobar-nos en el nostre camí.

Només pel simple fet d’haver nascut, Déu o qui sigui - no entraré en el debat místic de si es tracta del destí, una força divina el karma o la genètica, més que res, perquè l’espècimen del què parlo està fet d’una composició que ni el poder més poderós el pot crear -. Com deia, tan bon punt neixen, a aquestes persones els germina un brot verd al final de l’esquena que, en pocs dies, ja es comença a convertir en aquesta gràcia que l’acompanyarà tota la vida: La flor al cul.

És una flor que no cal que es regui, ni que es podi, ni cuidar-la, ella soleta farà el seu curs i anirà creixent i florint sense cap mena d’esforç per part del seu portador. I la seva gràcia, a més, serà cada dia més gran.

Al principi només atorgarà a la persona que la porta una infància excitant i despreocupada. Permetrà a l’infant gaudir del plaer més gran de ser un nen: ser el primer. Ser el primer en acabar les col·leccions de cromos de moda, el primer en l’esport que es jugui al pati, el primer en aprendre’s les taules de multiplicar i fins i tot el primer en desaparèixer quan hi ha merder.

Quan s’arriba a l’adolescència aquella petita flor entre natja i natja continua creixent esplèndida, permetent a la persona que l’ostenta gaudir dels millors “noviets” a l’institut, treure les millors notes sense seure més de deu minuts seguits a la cadira o ser el rei de totes les festes i plans ludicofestius.

Tot això pot semblar banal, però és només un preludi de tota l’esplendor que aquesta flor, nascuda per la via anal, pot arribar a mostrar. Quan s’arriba a la vida adulta, tant és la professió que esculli aquella persona: pot ser enginyer, economista, filòsof o astronauta, perquè, sigui quina sigui la seva vocació, serà reconegut arreu; estimat i valorat pels professors de la universitat, es quedarà fixe allà on faci pràctiques, i se’l rifaran a totes les empreses del sector.

A més, tindrà una vida intrèpida, on cada dos o tres anys, quan sembli que la rutina pot ser un mal per la petita floreta, patapam! Un nou brot verd apareixerà per donar noves emocions a la vida de la persona cul-florit, bé sigui amb un ascens, un nou amor, fills guapos i intel·ligents, una herència, un pis tirat de preu, i puc fer una llista interminable.

I així va fent. Molts pensem que en algun moment la floreta es pansirà, que a la persona que la porta  sempre li mancarà alguna cosa, però sabem que no és veritat. Sabem que gràcies a la flor tindran una vida plena fins a l’últim dels seus dies, on gaudiran d’un enterrament ple de flors.

Pensareu que em refereixo a la classe de persona com la que retrata en Woody Allen en aquella pel·lícula, “Match Point”, un paio a qui la sort li ve de cara perquè un anell cau en el cantó correcte, però no és això. El personatge d’en Woody es queda amb la noia lletja i a sobre ha de carregar el pes d’un mort a la consciència. Això no li passa a la raça a qui jo em refereixo. Les persones de qui parlo són més aviat com els personatges d’una peli d’adolescents nord-americana (que malgrat es negui tothom ha vist alguna vegada). Personatges legals, a qui tothom s’estima, amb ideals, intel·ligents i que sempre tenen una solució als problemes i un final feliç. 

Personatges a qui, a sobre, no pots odiar.